El doble plaer de llegir i olorar un llibre vell
Molt de tan en tan
llegesc un llibre en francès. Molts de vosaltres ja sabeu que en temps den
Franco la llengua estrangera obligatòria a estudiar era en general el francès,
a més de l’omnipresent imposat espanyol. Vaig sentir a dir que la raó que els
autoritaris del règim no haguessin triat l'anglès l’havien d’anar a cercar en el
conflicte territorial amb Gibraltar.
Res, el cas és que
com que vaig aprendre francès, per cert que vaig tenir molt bons mestres, el
Sr. Vicens, del CIDE, director alhora de l’Aliança Francesa de Palma, de
cabells grisos, seriós i de poques paraules, respectat, sabíem de la seva
presència per l’olor del fum que espargia la seva pipa. L’altra mestra que vaig
tenir va ser particular, a Alaró, ja no em record del seu nom, l’únic que puc
dir és que em va saber greu quan vaig conèixer la notícia de la seva mort, no
sé perquè em pensava que ja ho era de feia molt, si ho hagués sabut que era
viva m’hagués agradat molt anar a visitar-la i parlar amb ella en francès,
idioma que em feu estimar.
Res, com anava dient,
de tan en tan m’agrada llegir un llibre, sempre literatura, en francès. En
aquest cas un recull de relats d’Alphonse Daudet amb el títol de “Lettres de
mon Moulin”. El llibre, en bon estat i vell alhora, que vaig adquirir al
baratillo de Consell, desprèn l’olor característica dels llibres vells, la qual
cosa ha significat un doble plaer a l’hora de llegir.
No vull fer un resum
o explicació de crítica literària del llibre, sinó tan sols compartir alguns
detalls que m’han cridat l’atenció. El llibre, escrit per devers l’any 1868 o
69, descriu paisatges, històries, costums, moments de diferents llocs
geogràfics de la Mediterrània, La Provença, Còrsega, Argèlia...
En el relat d’Argèlia,
per exemple, “A Milianah”, una ciutat que trobareu fàcilment amb un clic al
Goggle, conta el relat d’un conflicte entre un jueu i un musulmà, que ha de
resoldre un home de pau, savi, també musulmà, antic combatent contra els
colonitzadors francesos, però posteriorment aliat dels francesos pel seu
enfrontament contra el cap dels resistents, l’emir Abd-el-Kader. El jueu exigeix
que el seu assumpte sigui tractat per un jutge de pau de la Colònia. La cosa no
acaba bé i, sense entendre bé el perquè, ja que sembla no és part dorecta en la
disputa, un espanyol que acaba d’entrar, agredeix al jueu al carrer. Aquest tot
exaltat, humiliat i dolorit, reclama testimonis per denunciar l’agressor, però
ningú, maltesos, maonesos, negres, àrabs... s’hi avé. Entre els qui reclama col·laboració,
un Mahonaise, menorquí, de pell de maó, que se’n va rient amb el seu paner de magranes
sobre el cap.
El primer que em va
xocar va ser com en aquesta ocasió com en altres, l’escriptor diferencia
clarament espanyol de maonès. També comprovar com, a pesar que la convivència
entre musulmans i jueus sempre ha estat pacífica en els països musulmans del
nord d’Àfrica, existeix una animadversió racial manifesta, fins i tot, pens, en
la forma de descriure la situació pel mateix Daudet. En tot cas l’única gent que
defensa el jueu són els seus propis compatriotes.
Altres relats m’han
agradat especialment, com una on descriu l’arribada d’una plaga de llagostes
sobre un hort i un camp de tarongers i la manera com tenen de combatre-la, amb
foc.
Especialment
descriptius els paisatges d’una mar dura i feresta, a la costa corsa, així com
les històries que hi conta referides a naufragis, gent marinera, vigilants de
fars, de duanes i pastors solitaris de la costa.
Si jo fos un
professor d’història o de literatura, vocació que no vaig poder satisfer,
descriuria encara més àmplia i fondament als meus alumnes alguns detalls que m’han
cridat l’atenció d’aquest llibre, per despertar-los encara més la curiositat i
ganes de descobriments, com per exemple la descripció del paisatge, costums i
gent de la Provença, del seu parlar, de la coincidència d’algunes paraules amb
el nostre català, com per exemple el “mas” i altres que no record.
En definitiva un
plaer de lectura i un plaer olorar el paper vell d’aquest llibre que
senzillament he volgut compartir amb vosaltres. Gràcies.
Los Damunt a 15 de
març de 2014.
