Mallorca - Varcelona 10,11 i 12set14

En aquest banc de la foto de dalt, en una Diada de no sé quin any, vaig conèixer i parlar amb Lluís Maria Xirinacs. Amb agraïment. 

Parlament republicà 14abril14

Cementiri de Santa Maria del Camí 14 d'abril de 2014

Salut bona gent. En primer lloc agrair-vos l’oportunitat de poder ser avui aquí i la confiança que m’atorgau de poder parlar en un ambient republicà, un acte tan emotiu com aquest. Parlaré des de la meva escriptura que tenc més per mà que la de parlar en públic, ho faré senzillament i de cor, com alaroner i des de la meva consciència i identitat de classe treballadora, republicana, mallorquina i per tant, catalana.

Breument em presentaré, el meu nom és Joan Vicenç Lillo Colomar, de “ca sa Pollencina”, fill den Vicenç Lillo Brotons, picapedrer i de na Maria Colomar Sastre, cuinera i mare de tres fills.

De mon pare, alacantí, en guard un record infantil lligat en una part a la influència que van representar per a mi els seus records dels bombardejos feixistes i la repressió posterior que va patir a casa seva mateix. Aleshores jo encara no era conscient que en mi traspassava la seva memòria. Jo, que vaig passar una infantesa feliç a pesar de la pobresa que no percebíem,  i que tenc tres fills, no puc entendre en tot el seu abast, l’escenari de por, d’horror, de pànic que pot significar en un infant viure un bombardeig indiscriminat contra la gent que t’envolta i de la que formes part. Això és precisament un dels episodis que mon pare va viure en un mercat a Alacant. I m’ho va contar, i essent jo molt nin, varem visitar amb ell a Alacant, cap a finals dels anys seixanta, encara en ple franquisme, el que restava dels refugis on corrien per a protegir-lo dels bombardejos. Record un descampat de runes, probablement una barriada que s’havia de convertir en blocs de pisos en aquell boom econòmic del franquisme i així fer desaparèixer aquell vestigi material de memòria que mon pare ens mostrava.

En el mateix viatge, per mor d’una imprudència infantil meva de la que encara no era conscient, vaig titllar en una conversa entre adults, en veu alta i en presència d’algun feixista de renom que jo no sabia que ho era, de dolent a en Franco, mon pare, que em va fer callar, no es degué voler tornar a arriscar i deixà de parlar-me’n, pel seu bé devia pensar i pel de la resta de la família.

Però entre mig d’aquell por ja havia aconseguit encendre una espira en mi. Al final de la meva adolescència, que coincidí amb la mort del dictador, vaig intentar arreplegar informació per entendre el que va passar durant la dècada dels anys trenta, els anys posteriors de dictadura i fins al final d’aquesta. Jo m’interessava per qualsevol informació que me pogués arribar i encara havia d’aprendre a destriar el gra de la palla, allò que m’explicaven els vencedors i allò altre que amb molt més dificultat i patiment intentaven fer-me saber els qui no es volien considerar vençuts. Sense donar-me compte, el descobriment d’una lluita entre dues ideologies contràries i d’objectius ben diferents, estava fent néixer la meva ideologia i consciència política que es decantava del costat dels republicans.

D’ençà fa uns deu anys, som part del Col·lectiu per a la Recuperació de la Memòria Històrica d’Alaró. Hi he format part juntament amb el company Joan Gelabert, carter i sindicalista, malauradament ja desaparegut i que va ser un durant la seva vida un lluitador actiu en favor dels drets de la classe obrera i la lluita per la llibertat. Amb en Marçal Isern, una de les poques persones que ha projectat llum a la història local, els episodis de solidaritat més esperançadors de l’organització obrera i també els successos més foscos del nostre poble a partir del cop d’estat feixista. Ha rebut, n’he estat testimoni, nombroses mostres d’agraïment de gent senzilla del poble, per haver descrit el que durant tant de temps era un silenci imposat a força de por. En Bartomeu Noguera, excel·lent periodista i dissenyador gràfic, sempre a l’alçada de la veu del poble. Seu és l’opuscle de diccionari vermell del poble d’Alaró amb un pròleg del company i escriptor Llorenç Capellà que el nostre Col·lectiu va repartir cuidadosament casa per casa.  Andreu Vidal, actiu socialista i republicà, pare de doble bessonada, una circumstància que de segur exigeix estar també a l’alçada. Julio Raneda, persona senzilla, cooperant solidari i amic de la causa sahrauí, en Jaume, en Rafel, en Bernardí, en Pere... i més gent, així com els familiars de moltes de les víctimes republicanes que sempre han respost a la nostra crida i que justifiquen i col·laboren en fer cada any possible, el primer cap de setmana de desembre, l’homenatge a les persones que lluitaren per la llibertat i pel bé comú, recuperar la seva memòria, la informació que ens han robat i que en compartir-la col·lectivament ens enriqueix en dignitat i autoestima. Aquest acte, les activitats del primer cap de setmana de desembre, tenen però connexió directa en les lluites que enfrontam avui, de defensa pels drets fonamentals, les aprofundeixen dotant-les de referents que les reforcen, com la de la comunitat educativa per exemple, tan maltractada ara i durant la dictadura. Recordau “La lengua de las mariposas”?. Educar per esser lliures.

A en Pere Rosselló i Oliver, “sa Maquineta”, batlle democràtic, socialista i republicà d’Alaró l’assassinaren un primer cap de setmana de desembre de l’any 1936, tenia cinquanta anys, era sabater, home de seny que com ens recordaven qui varen compartir amb ell al balcó de l’Ajuntament el dia de la proclamació de la segona República, demanava calma i ordre. Durant el seu breu mandat es va alçar l’escola graduada i es construïren pous i cisternes arreu del poble on hi pogués arribar l’aigua potable. Jo he vist amb els meus ulls a ma mare i amigues seves plorar quan parlaven d’ell.

Alaró va viure la revolució industrial, no debades va ser el primer poble de l’illa que va instaurà l’electricitat l’any 1901 gràcies a l’empenta de l’activitat industrial i recursos miners del municipi. Per tant la majoria de la població va abandonar el camp per concentrar-se a treballar a les fàbriques de sabates. Les condicions laborals i econòmiques eren molt més favorables. Aquesta particularitat va permetre la ràpida difusió a les fàbriques de les idees socialistes i de lluita sindical que va fer néixer i créixer ràpidament la consciència obrera.

Com ja sabeu als anys trenta les mínimes atencions sanitàries, especialment en aquells més vulnerables, infants, dones embarassades i vells,  l’accés a l’educació, una alimentació adequada era només a l’abast d’una classe benestant que copava totes les instàncies dels poders. La lluita de la classe obrera per accedir democràticament a les institucions i des d’allà intentar canviar aquell estat social injust, va ser el que va fer que gent com sa Maquineta, sabater, en Miquel Pericàs, sabater, en Mateu Pasqual, sabater, en Jaume Ordines, sabater, en Miquel Fiol, sabater, i així una llarga llista, s’informessin, aprenguessin a reunir-se i debatre en assemblea i s’organitzessin políticament per presentar-se amb una proposta clara a unes eleccions democràtiques que varen guanyar.

Allò que més demanaven al poble els dirigents republicans era ordre i defensa de la República. El règim polític de llibertat era fonamental per a lluitar contra qui tenien el poder dels doblers i de les armes. Aquells republicans socialistes sabien que només l'exercici de la democràcia els podia obrir el camí als canvis socials que urgien a la població. Volien mantenir drets polítics bàsics com el simple fet d'anar a votar, drets laborals bàsics com a garantia de conservació del lloc de feina o amb prestacions en cas de malaltia o mort, drets en salut bàsics, drets en educació bàsics on l'analfabetisme era el brou de cultiu on es podia seguir enganyant a la pobra gent, drets fonamentals bàsics per a la dona tan poc valorada com a ciutadana amb drets.. Eren persones que lluitaven per fer justícia social com s'ha de fer, lluitant democràticament, políticament. Ho feien des d’una visió universal, utòpica si voleu, de progrés humà i de germanor, però es prenien la vida ben seriosament alhora, perquè les condicions de vida eren ben asprives amb les classes populars. Eren persones respectades per la gent i estimades per les seves mares, pares, homes, esposes i fills. Aquelles persones que havien treballat durant la dura jornada, sortien de casa seva i enlloc de descansar s'havien de reunir i seguir treballant i lluitant per unes causes tan importants i simples com els drets fonamentals bàsics dels que avui nosaltres gaudim. Qui els varen fer matar o directament els varen matar eren assassins que protegien interessos i privilegis inconfessables i que impedien l'accés del poble a aquells drets a l’alimentació, l'educació, la salut, el treball o la cultura. D'aquests interessos i privilegis inconfessables en sap molt l'església mallorquina o les herències den March i altres senyors i militars colpistes.

Per tant aquells republicans són avui un ric referents per a nosaltres que necessitam reivindicar. Són un nord ferm i assenyalat com l'estrella Polar. La seva ideologia i el seu esperit d’esforç i de lluita no el podem perdre de vista, l’hem de divulgar perquè és ple de valors que avui ens manquen. Avui molts d'aquells drets que ells ajudaren a establir tornen a estar en perill o ja han estat suprimits. Cal posar-nos a la seva alçada per a defensar-los o recuperar-los.

Ho va dir qualcú i jo ho subscric i ho repetiré fins que me mori, “no va ser una guerra entre germans, va ser un cop d’estat contra un règim democràtic, popular i laic”.

Els assassins colpistes i falangistes, alguns d’ells del propi poble, varen detenir i assassinar a dinou alaroners i a dos mancorins, pare i fill. La magnitud de l’activitat criminal en comparació a la que es produí a altres pobles dels voltants dona una idea de fins a quin punt allò que més temien i volien combatre els colpistes era la consciència de classe, democràtica i obrera.

Moltes víctimes s’entregaren a les forces militars perquè creien que no havien fet res de dolent i que d’una manera o altre es faria justícia. La resposta en la gairebé totalitat de casos va ser la tortura i la mort sense procés judicial i fins al dia d’avui no només han restat impunes aquells assassinats, sinó que els familiars no han pogut recuperar les despulles dels seus éssers estimats.

Franco era de la casta de militars que havien viscut i vivien per la guerra i de la guerra. Viva la muerte! Cridaven. Franco era un militar assassí que feu us d’un exèrcit feixista amb la col·laboració d’altres exèrcits comandats per altres militars assassins, Hitler i Mussolini. El resultat del cop d’estat va ser una llarga guerra entre aquests exèrcits i el poble que va haver de defensar un règim de llibertats democràtic, sense el suport de l’Europa democràtica d’aleshores que excusava el seu no intervencionisme en la por de provocar una guerra amb l’Alemanya nazi, actitud que només va ajudar a alimentar-la per a la guerra posterior i a poder fer-ne assajos  com a Gernika.

Després de la desfeta va seguir una dictadura militar que va comptar amb la col·laboració estreta de l’església.

Tot plegat va ser un crim contra la humanitat i els crims contra la humanitat no prescriuen. Si la justícia espanyola, filla de la transició franquista utilitza la impunitat política i legislativa imposada pels hereus de la dictadura, la mateixa que renega de la justícia universal, s’hauran de fer servir vergonyosament altres instàncies, com l’argentina.

Les institucions democràtiques europees, si algun dia volen reparar la dèbil implicació històrica en la defensa de les llibertats republicanes espanyoles i contra la dictadura franquista i la seva transició, haurien de considerar, aprovar i proposar a l’Organització de les Nacions Unides,  que el franquisme i els seus col·laboradors són culpables de crims contra la humanitat i establir un règim de reparació. No hem de renunciar mai a exigir-ho. Per això és que també cal mantenir viva la flama de la memòria.

Fa poc jo al meu feisbuc hi escrivia el següent:

“La meva participació i presència a actes en favor de la recuperació de la memòria històrica, així com el meu suport als familiars de les víctimes del cop d'estat franquista i la llarga repressió de la dictadura, és un compromís personal amb la meva pròpia consciència. Les persones que lluiten per recuperar la veritat del que va passar i que exigeixen justícia s'han de sentir emparades per una consciència col·lectiva de necessitat de reparació. Si volem un món nou és necessari fonamentar-lo en ciments sòlids. De no ser així no tenim futur.”

Em va alegrar comprovar com a gent jove li agradava.

Gràcies. 

Fotos: Sunsi Massanet. 

.

Lettres de mon moulin

El doble plaer de llegir i olorar un llibre vell

Molt de tan en tan llegesc un llibre en francès. Molts de vosaltres ja sabeu que en temps den Franco la llengua estrangera obligatòria a estudiar era en general el francès, a més de l’omnipresent imposat espanyol. Vaig sentir a dir que la raó que els autoritaris del règim no haguessin triat l'anglès l’havien d’anar a cercar en el conflicte territorial amb Gibraltar.

Res, el cas és que com que vaig aprendre francès, per cert que vaig tenir molt bons mestres, el Sr. Vicens, del CIDE, director alhora de l’Aliança Francesa de Palma, de cabells grisos, seriós i de poques paraules, respectat, sabíem de la seva presència per l’olor del fum que espargia la seva pipa. L’altra mestra que vaig tenir va ser particular, a Alaró, ja no em record del seu nom, l’únic que puc dir és que em va saber greu quan vaig conèixer la notícia de la seva mort, no sé perquè em pensava que ja ho era de feia molt, si ho hagués sabut que era viva m’hagués agradat molt anar a visitar-la i parlar amb ella en francès, idioma que em feu estimar.

Res, com anava dient, de tan en tan m’agrada llegir un llibre, sempre literatura, en francès. En aquest cas un recull de relats d’Alphonse Daudet amb el títol de “Lettres de mon Moulin”. El llibre, en bon estat i vell alhora, que vaig adquirir al baratillo de Consell, desprèn l’olor característica dels llibres vells, la qual cosa ha significat un doble plaer a l’hora de llegir.

No vull fer un resum o explicació de crítica literària del llibre, sinó tan sols compartir alguns detalls que m’han cridat l’atenció. El llibre, escrit per devers l’any 1868 o 69, descriu paisatges, històries, costums, moments de diferents llocs geogràfics de la Mediterrània, La Provença, Còrsega, Argèlia...

En el relat d’Argèlia, per exemple, “A Milianah”, una ciutat que trobareu fàcilment amb un clic al Goggle, conta el relat d’un conflicte entre un jueu i un musulmà, que ha de resoldre un home de pau, savi, també musulmà, antic combatent contra els colonitzadors francesos, però posteriorment aliat dels francesos pel seu enfrontament contra el cap dels resistents, l’emir Abd-el-Kader. El jueu exigeix que el seu assumpte sigui tractat per un jutge de pau de la Colònia. La cosa no acaba bé i, sense entendre bé el perquè, ja que sembla no és part dorecta en la disputa, un espanyol que acaba d’entrar, agredeix al jueu al carrer. Aquest tot exaltat, humiliat i dolorit, reclama testimonis per denunciar l’agressor, però ningú, maltesos, maonesos, negres, àrabs... s’hi avé. Entre els qui reclama col·laboració, un Mahonaise, menorquí, de pell de maó, que se’n va rient amb el seu paner de magranes sobre el cap.

El primer que em va xocar va ser com en aquesta ocasió com en altres, l’escriptor diferencia clarament espanyol de maonès. També comprovar com, a pesar que la convivència entre musulmans i jueus sempre ha estat pacífica en els països musulmans del nord d’Àfrica, existeix una animadversió racial manifesta, fins i tot, pens, en la forma de descriure la situació pel mateix Daudet. En tot cas l’única gent que defensa el jueu són els seus propis compatriotes.

Altres relats m’han agradat especialment, com una on descriu l’arribada d’una plaga de llagostes sobre un hort i un camp de tarongers i la manera com tenen de combatre-la, amb foc.

Especialment descriptius els paisatges d’una mar dura i feresta, a la costa corsa, així com les històries que hi conta referides a naufragis, gent marinera, vigilants de fars, de duanes i pastors solitaris de la costa.

Si jo fos un professor d’història o de literatura, vocació que no vaig poder satisfer, descriuria encara més àmplia i fondament als meus alumnes alguns detalls que m’han cridat l’atenció d’aquest llibre, per despertar-los encara més la curiositat i ganes de descobriments, com per exemple la descripció del paisatge, costums i gent de la Provença, del seu parlar, de la coincidència d’algunes paraules amb el nostre català, com per exemple el “mas” i altres que no record.

En definitiva un plaer de lectura i un plaer olorar el paper vell d’aquest llibre que senzillament he volgut compartir amb vosaltres. Gràcies.

Los Damunt a 15 de març de 2014.

Són qui no hi són

Mai com ara he entès la saó necessària que són qui estimaves i ja no hi són.

Protesta a sant Miquel

Església en política

L’entrada de les joves feministes a l’església de sant Miquel per protestar i denunciar la pressió i intromissió de l’església en la futura llei de l’avortament del PP, que, retornant a èpoques fosques limita  fins a extrems dramàtics i perillosos el dret de les dones a decidir amb llibertat sobre la seva vida, va estar, per solidaritat, tan justificada i va ser més pacífica que la mateixa entrada de Jesús al temple per expulsar els hipòcrites. Com a resposta, el bisbat de Mallorca, en representació de l’església mallorquina, no en pensa d’altra que denunciar els fets a la policia política de la delegació del govern espanyol. Aquesta actitud demostra, entre altres evidències de caràcter ètic, que l’església aquí és la mateixa de sempre, la que fa costat als poderosos per a major glòria de Déu, però que més valdria es dissolgués en bé del cristianisme que està al costat del poble pel bé comú.