Lettres de mon moulin

El doble plaer de llegir i olorar un llibre vell

Molt de tan en tan llegesc un llibre en francès. Molts de vosaltres ja sabeu que en temps den Franco la llengua estrangera obligatòria a estudiar era en general el francès, a més de l’omnipresent imposat espanyol. Vaig sentir a dir que la raó que els autoritaris del règim no haguessin triat l'anglès l’havien d’anar a cercar en el conflicte territorial amb Gibraltar.

Res, el cas és que com que vaig aprendre francès, per cert que vaig tenir molt bons mestres, el Sr. Vicens, del CIDE, director alhora de l’Aliança Francesa de Palma, de cabells grisos, seriós i de poques paraules, respectat, sabíem de la seva presència per l’olor del fum que espargia la seva pipa. L’altra mestra que vaig tenir va ser particular, a Alaró, ja no em record del seu nom, l’únic que puc dir és que em va saber greu quan vaig conèixer la notícia de la seva mort, no sé perquè em pensava que ja ho era de feia molt, si ho hagués sabut que era viva m’hagués agradat molt anar a visitar-la i parlar amb ella en francès, idioma que em feu estimar.

Res, com anava dient, de tan en tan m’agrada llegir un llibre, sempre literatura, en francès. En aquest cas un recull de relats d’Alphonse Daudet amb el títol de “Lettres de mon Moulin”. El llibre, en bon estat i vell alhora, que vaig adquirir al baratillo de Consell, desprèn l’olor característica dels llibres vells, la qual cosa ha significat un doble plaer a l’hora de llegir.

No vull fer un resum o explicació de crítica literària del llibre, sinó tan sols compartir alguns detalls que m’han cridat l’atenció. El llibre, escrit per devers l’any 1868 o 69, descriu paisatges, històries, costums, moments de diferents llocs geogràfics de la Mediterrània, La Provença, Còrsega, Argèlia...

En el relat d’Argèlia, per exemple, “A Milianah”, una ciutat que trobareu fàcilment amb un clic al Goggle, conta el relat d’un conflicte entre un jueu i un musulmà, que ha de resoldre un home de pau, savi, també musulmà, antic combatent contra els colonitzadors francesos, però posteriorment aliat dels francesos pel seu enfrontament contra el cap dels resistents, l’emir Abd-el-Kader. El jueu exigeix que el seu assumpte sigui tractat per un jutge de pau de la Colònia. La cosa no acaba bé i, sense entendre bé el perquè, ja que sembla no és part dorecta en la disputa, un espanyol que acaba d’entrar, agredeix al jueu al carrer. Aquest tot exaltat, humiliat i dolorit, reclama testimonis per denunciar l’agressor, però ningú, maltesos, maonesos, negres, àrabs... s’hi avé. Entre els qui reclama col·laboració, un Mahonaise, menorquí, de pell de maó, que se’n va rient amb el seu paner de magranes sobre el cap.

El primer que em va xocar va ser com en aquesta ocasió com en altres, l’escriptor diferencia clarament espanyol de maonès. També comprovar com, a pesar que la convivència entre musulmans i jueus sempre ha estat pacífica en els països musulmans del nord d’Àfrica, existeix una animadversió racial manifesta, fins i tot, pens, en la forma de descriure la situació pel mateix Daudet. En tot cas l’única gent que defensa el jueu són els seus propis compatriotes.

Altres relats m’han agradat especialment, com una on descriu l’arribada d’una plaga de llagostes sobre un hort i un camp de tarongers i la manera com tenen de combatre-la, amb foc.

Especialment descriptius els paisatges d’una mar dura i feresta, a la costa corsa, així com les històries que hi conta referides a naufragis, gent marinera, vigilants de fars, de duanes i pastors solitaris de la costa.

Si jo fos un professor d’història o de literatura, vocació que no vaig poder satisfer, descriuria encara més àmplia i fondament als meus alumnes alguns detalls que m’han cridat l’atenció d’aquest llibre, per despertar-los encara més la curiositat i ganes de descobriments, com per exemple la descripció del paisatge, costums i gent de la Provença, del seu parlar, de la coincidència d’algunes paraules amb el nostre català, com per exemple el “mas” i altres que no record.

En definitiva un plaer de lectura i un plaer olorar el paper vell d’aquest llibre que senzillament he volgut compartir amb vosaltres. Gràcies.

Los Damunt a 15 de març de 2014.