Cementiri de Santa Maria del Camí 14 d'abril de 2014
Salut bona gent. En primer lloc agrair-vos l’oportunitat
de poder ser avui aquí i la confiança que m’atorgau de poder parlar en un
ambient republicà, un acte tan emotiu com aquest. Parlaré des de la meva
escriptura que tenc més per mà que la de parlar en públic, ho faré senzillament
i de cor, com alaroner i des de la meva consciència i identitat de classe
treballadora, republicana, mallorquina i per tant, catalana.
Breument em presentaré, el meu nom és Joan Vicenç
Lillo Colomar, de “ca sa Pollencina”, fill den Vicenç Lillo Brotons, picapedrer
i de na Maria Colomar Sastre, cuinera i mare de tres fills.
De mon pare, alacantí, en guard un record infantil
lligat en una part a la influència que van representar per a mi els seus
records dels bombardejos feixistes i la repressió posterior que va patir a casa
seva mateix. Aleshores jo encara no era conscient que en mi traspassava la seva
memòria. Jo, que vaig passar una infantesa feliç a pesar de la pobresa que no
percebíem, i que tenc tres fills, no puc
entendre en tot el seu abast, l’escenari de por, d’horror, de pànic que pot
significar en un infant viure un bombardeig indiscriminat contra la gent que
t’envolta i de la que formes part. Això és precisament un dels episodis que mon
pare va viure en un mercat a Alacant. I m’ho va contar, i essent jo molt nin,
varem visitar amb ell a Alacant, cap a finals dels anys seixanta, encara en ple
franquisme, el que restava dels refugis on corrien per a protegir-lo dels
bombardejos. Record un descampat de runes, probablement una barriada que
s’havia de convertir en blocs de pisos en aquell boom econòmic del franquisme i
així fer desaparèixer aquell vestigi material de memòria que mon pare ens
mostrava.
En el mateix viatge, per mor d’una imprudència
infantil meva de la que encara no era conscient, vaig titllar en una conversa
entre adults, en veu alta i en presència d’algun feixista de renom que jo no
sabia que ho era, de dolent a en Franco, mon pare, que em va fer callar, no es
degué voler tornar a arriscar i deixà de parlar-me’n, pel seu bé devia pensar i
pel de la resta de la família.
Però entre mig d’aquell por ja havia aconseguit
encendre una espira en mi. Al final de la meva adolescència, que coincidí amb
la mort del dictador, vaig intentar arreplegar informació per entendre el que
va passar durant la dècada dels anys trenta, els anys posteriors de dictadura i
fins al final d’aquesta. Jo m’interessava per qualsevol informació que me
pogués arribar i encara havia d’aprendre a destriar el gra de la palla, allò
que m’explicaven els vencedors i allò altre que amb molt més dificultat i patiment
intentaven fer-me saber els qui no es volien considerar vençuts. Sense donar-me
compte, el descobriment d’una lluita entre dues ideologies contràries i
d’objectius ben diferents, estava fent néixer la meva ideologia i consciència
política que es decantava del costat dels republicans.
D’ençà fa uns deu anys, som part del Col·lectiu per a
la Recuperació de la Memòria Històrica d’Alaró. Hi he format part juntament amb
el company Joan Gelabert, carter i sindicalista, malauradament ja desaparegut i
que va ser un durant la seva vida un lluitador actiu en favor dels drets de la
classe obrera i la lluita per la llibertat. Amb en Marçal Isern, una de les poques
persones que ha projectat llum a la història local, els episodis de solidaritat
més esperançadors de l’organització obrera i també els successos més foscos del
nostre poble a partir del cop d’estat feixista. Ha rebut, n’he estat testimoni,
nombroses mostres d’agraïment de gent senzilla del poble, per haver descrit el
que durant tant de temps era un silenci imposat a força de por. En Bartomeu
Noguera, excel·lent periodista i dissenyador gràfic, sempre a l’alçada de la
veu del poble. Seu és l’opuscle de diccionari vermell del poble d’Alaró amb un
pròleg del company i escriptor Llorenç Capellà que el nostre Col·lectiu va
repartir cuidadosament casa per casa. Andreu Vidal, actiu socialista i republicà,
pare de doble bessonada, una circumstància que de segur exigeix estar també a
l’alçada. Julio Raneda, persona senzilla, cooperant solidari i amic de la causa
sahrauí, en Jaume, en Rafel, en Bernardí, en Pere... i més gent, així com els
familiars de moltes de les víctimes republicanes que sempre han respost a la
nostra crida i que justifiquen i col·laboren en fer cada any possible, el
primer cap de setmana de desembre, l’homenatge a les persones que lluitaren per
la llibertat i pel bé comú, recuperar la seva memòria, la informació que ens
han robat i que en compartir-la col·lectivament ens enriqueix en dignitat i
autoestima. Aquest acte, les activitats del primer cap de setmana de desembre, tenen
però connexió directa en les lluites que enfrontam avui, de defensa pels drets
fonamentals, les aprofundeixen dotant-les de referents que les reforcen, com la
de la comunitat educativa per exemple, tan maltractada ara i durant la
dictadura. Recordau “La lengua de las mariposas”?. Educar per esser lliures.
A en Pere Rosselló i Oliver, “sa Maquineta”, batlle
democràtic, socialista i republicà d’Alaró l’assassinaren un primer cap de
setmana de desembre de l’any 1936, tenia cinquanta anys, era sabater, home de
seny que com ens recordaven qui varen compartir amb ell al balcó de
l’Ajuntament el dia de la proclamació de la segona República, demanava calma i
ordre. Durant el seu breu mandat es va alçar l’escola graduada i es construïren
pous i cisternes arreu del poble on hi pogués arribar l’aigua potable. Jo he
vist amb els meus ulls a ma mare i amigues seves plorar quan parlaven d’ell.
Alaró va viure la revolució industrial, no debades va
ser el primer poble de l’illa que va instaurà l’electricitat l’any 1901 gràcies
a l’empenta de l’activitat industrial i recursos miners del municipi. Per tant
la majoria de la població va abandonar el camp per concentrar-se a treballar a
les fàbriques de sabates. Les condicions laborals i econòmiques eren molt més
favorables. Aquesta particularitat va permetre la ràpida difusió a les
fàbriques de les idees socialistes i de lluita sindical que va fer néixer i
créixer ràpidament la consciència obrera.
Com ja sabeu als anys trenta les mínimes atencions
sanitàries, especialment en aquells més vulnerables, infants, dones
embarassades i vells, l’accés a
l’educació, una alimentació adequada era només a l’abast d’una classe benestant
que copava totes les instàncies dels poders. La lluita de la classe obrera per
accedir democràticament a les institucions i des d’allà intentar canviar aquell
estat social injust, va ser el que va fer que gent com sa Maquineta, sabater,
en Miquel Pericàs, sabater, en Mateu Pasqual, sabater, en Jaume Ordines,
sabater, en Miquel Fiol, sabater, i així una llarga llista, s’informessin,
aprenguessin a reunir-se i debatre en assemblea i s’organitzessin políticament
per presentar-se amb una proposta clara a unes eleccions democràtiques que
varen guanyar.
Allò que més
demanaven al poble els dirigents republicans era ordre i defensa de la
República. El règim polític de llibertat era fonamental per a lluitar contra
qui tenien el poder dels doblers i de les armes. Aquells republicans
socialistes sabien que només l'exercici de la democràcia els podia obrir el
camí als canvis socials que urgien a la població. Volien mantenir drets
polítics bàsics com el simple fet d'anar a votar, drets laborals bàsics com a
garantia de conservació del lloc de feina o amb prestacions en cas de malaltia
o mort, drets en salut bàsics, drets en educació bàsics on l'analfabetisme era
el brou de cultiu on es podia seguir enganyant a la pobra gent, drets fonamentals
bàsics per a la dona tan poc valorada com a ciutadana amb drets.. Eren persones
que lluitaven per fer justícia social com s'ha de fer, lluitant
democràticament, políticament. Ho feien des d’una visió universal, utòpica si
voleu, de progrés humà i de germanor, però es prenien la vida ben seriosament
alhora, perquè les condicions de vida eren ben asprives amb les classes
populars. Eren persones respectades per la gent i estimades per les seves
mares, pares, homes, esposes i fills. Aquelles persones que havien treballat
durant la dura jornada, sortien de casa seva i enlloc de descansar s'havien de
reunir i seguir treballant i lluitant per unes causes tan importants i simples
com els drets fonamentals bàsics dels que avui nosaltres gaudim. Qui els varen
fer matar o directament els varen matar eren assassins que protegien interessos
i privilegis inconfessables i que impedien l'accés del poble a aquells drets a
l’alimentació, l'educació, la salut, el treball o la cultura. D'aquests
interessos i privilegis inconfessables en sap molt l'església mallorquina o les
herències den March i altres senyors i militars colpistes.
Per tant aquells republicans són avui un ric referents
per a nosaltres que necessitam reivindicar. Són un nord ferm i assenyalat com
l'estrella Polar. La seva ideologia i el seu esperit d’esforç i de lluita no el
podem perdre de vista, l’hem de divulgar perquè és ple de valors que avui ens
manquen. Avui molts d'aquells drets que ells ajudaren a establir tornen a estar
en perill o ja han estat suprimits. Cal posar-nos a la seva alçada per a
defensar-los o recuperar-los.
Ho va dir qualcú i jo ho subscric i ho repetiré fins
que me mori, “no va ser una guerra entre germans, va ser un cop d’estat contra
un règim democràtic, popular i laic”.
Els assassins colpistes i falangistes, alguns d’ells
del propi poble, varen detenir i assassinar a dinou alaroners i a dos
mancorins, pare i fill. La magnitud de l’activitat criminal en comparació a la
que es produí a altres pobles dels voltants dona una idea de fins a quin punt
allò que més temien i volien combatre els colpistes era la consciència de
classe, democràtica i obrera.
Moltes víctimes s’entregaren a les forces militars
perquè creien que no havien fet res de dolent i que d’una manera o altre es
faria justícia. La resposta en la gairebé totalitat de casos va ser la tortura
i la mort sense procés judicial i fins al dia d’avui no només han restat
impunes aquells assassinats, sinó que els familiars no han pogut recuperar les
despulles dels seus éssers estimats.
Franco era de la casta de militars que havien viscut i
vivien per la guerra i de la guerra. Viva la muerte! Cridaven. Franco era un
militar assassí que feu us d’un exèrcit feixista amb la col·laboració d’altres
exèrcits comandats per altres militars assassins, Hitler i Mussolini. El
resultat del cop d’estat va ser una llarga guerra entre aquests exèrcits i el
poble que va haver de defensar un règim de llibertats democràtic, sense el
suport de l’Europa democràtica d’aleshores que excusava el seu no intervencionisme
en la por de provocar una guerra amb l’Alemanya nazi, actitud que només va
ajudar a alimentar-la per a la guerra posterior i a poder fer-ne assajos com a Gernika.
Després de la desfeta va seguir una dictadura militar
que va comptar amb la col·laboració estreta de l’església.
Tot plegat va ser un crim contra la humanitat i els
crims contra la humanitat no prescriuen. Si la justícia espanyola, filla de la
transició franquista utilitza la impunitat política i legislativa imposada pels
hereus de la dictadura, la mateixa que renega de la justícia universal, s’hauran
de fer servir vergonyosament altres instàncies, com l’argentina.
Les institucions democràtiques europees, si algun dia
volen reparar la dèbil implicació històrica en la defensa de les llibertats
republicanes espanyoles i contra la dictadura franquista i la seva transició,
haurien de considerar, aprovar i proposar a l’Organització de les Nacions
Unides, que el franquisme i els seus
col·laboradors són culpables de crims contra la humanitat i establir un règim
de reparació. No hem de renunciar mai a exigir-ho. Per això és que també cal
mantenir viva la flama de la memòria.
Fa poc jo al meu feisbuc hi escrivia el següent:
“La meva participació i presència a actes en favor de
la recuperació de la memòria històrica, així com el meu suport als familiars de
les víctimes del cop d'estat franquista i la llarga repressió de la dictadura,
és un compromís personal amb la meva pròpia consciència. Les persones que
lluiten per recuperar la veritat del que va passar i que exigeixen justícia
s'han de sentir emparades per una consciència col·lectiva
de necessitat de reparació. Si volem un món nou és necessari fonamentar-lo en
ciments sòlids.
De no ser així no tenim futur.”
Em va alegrar comprovar com a gent jove li agradava.
Gràcies.
Fotos: Sunsi Massanet.
.
